Galetetes i Temps viscut

No us perdeu aquets dos contes meravellos de Jorge Bucay.

El segon, una veritable joia, ens parla del Temps Viscut i diu així:

Aquesta és la història d’un home a qui jo definiria com un buscador.

Un buscador és algú que busca però no necessàriament algú que troba. Tampoc és algú que, necessàriament, sap què és el que està buscant, és simplement algú per a qui la seva vida és una recerca.

La Quan algú es mor és el nostre costum obrir la seva llibreta i sumar el temps gaudit, per escriure’l sobre la seva tomba, perquè aquest és, per a nosaltres, l’únic i veritable temps viscut.


 

El petit príncep

– Adéu —va dir la guineu—. Aquí tens el meu secret. Es molt senzill: Nomes s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.

– L’essencial és invisible als ulls —va repetir el petit príncep, per recordar-se’n. – És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important.

– És el temps que he perdut amb la rosa… —va fer el petit príncep, per recordar-se’n.

– Els homes han oblidat aquesta veritat —va dir la guineu—. Tu no l’has oblidada. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa…

– Soc responsable de la meva rosa… —va repetir el petit príncep, per recordar- se’n.


Segur que en tot el món hi ha milers de persones marcades per aquesta història “El Petit príncep”: una metàfora sobre l’amor, l’amistat i la vida.

Una de les històries més boniques és la trobada del Petit Príncep amb la guineu. Com quan la guineu després d’una estona parlant amb el noi se’l queda mirant una llarga estona i li diu “domestica’m”. És com quan s’experimenta el poder de la revelació: una forma d’aprendre a acostar-se pausadament a l’altre.