Ràdio Sabadell

Després de molts anys, des del 2001 fins ara (amb alguna interrupció pel mig), col·laborant amb Ràdio Sabadell, avui he tancat aquesta etapa.

Encara que sembli mentida, tots i cadascun dels moments que he estat en l’estudi i els que era a casa per preparar-ho, han sigut de felicitat, d’alegria, de satisfacció, de col·laboració…

Potser algun dia tornaré als micros, mai sabem què ens depara el futur, però la ràdio és també casa meva i allà sé que sempre trobaré persones que m’estimen i a qui estimo i a qui agraeixo de tot cor tot allò que he après i tot allò que hem compartit. Moltes gràcies a la Rocio, a la Sandra, a la Raquel Petita i molt especialment a la Mireia Sans Escofet.
Per l’Aura Costa l’agraïment és infinit: gràcies per allò que som, per allò que hem sigut i per allò que serem. 

Gràcies també a tots els oients i persones que molt amablement em vau respondre sempre de forma molt positiva quan us vaig demanar venir una estona a la ràdio!

Si no voleu escoltar els contes d’avui, jo us els recomano perquè són tots cinc molt bonics, escolteu el poema del Pablo Neruda al final: “Queda Prohibit”

Abraçades i fins sempre!


 

Galetetes i Temps viscut

No us perdeu aquets dos contes meravellos de Jorge Bucay.

El segon, una veritable joia, ens parla del Temps Viscut i diu així:

Aquesta és la història d’un home a qui jo definiria com un buscador.

Un buscador és algú que busca però no necessàriament algú que troba. Tampoc és algú que, necessàriament, sap què és el que està buscant, és simplement algú per a qui la seva vida és una recerca.

La Quan algú es mor és el nostre costum obrir la seva llibreta i sumar el temps gaudit, per escriure’l sobre la seva tomba, perquè aquest és, per a nosaltres, l’únic i veritable temps viscut.


 

El petit príncep

– Adéu —va dir la guineu—. Aquí tens el meu secret. Es molt senzill: Nomes s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.

– L’essencial és invisible als ulls —va repetir el petit príncep, per recordar-se’n. – És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important.

– És el temps que he perdut amb la rosa… —va fer el petit príncep, per recordar-se’n.

– Els homes han oblidat aquesta veritat —va dir la guineu—. Tu no l’has oblidada. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa…

– Soc responsable de la meva rosa… —va repetir el petit príncep, per recordar- se’n.


Segur que en tot el món hi ha milers de persones marcades per aquesta història “El Petit príncep”: una metàfora sobre l’amor, l’amistat i la vida.

Una de les històries més boniques és la trobada del Petit Príncep amb la guineu. Com quan la guineu després d’una estona parlant amb el noi se’l queda mirant una llarga estona i li diu “domestica’m”. És com quan s’experimenta el poder de la revelació: una forma d’aprendre a acostar-se pausadament a l’altre.


Sigues tu mateix

La setmana passada vaig trobar aquest conte que em va recordar les següents frases:

El sentit de les coses no està en les coses mateixes, sinó en la nostra actitud cap a elles. El petit príncep.

Ser feliç és una qüestió d’actitud.

Doncs amb aquesta inspiració aquí teniu dos bonics contes: un conte per a grans i un altre per a petits. Tots dos intenten explicar la importància d’invertir el nostre temps en descobrir qui som realment, més que no pas en intentar ser com els altres o fer el que els altres volen o ens diuen que hem de fer.


 

El Gegant Puigmal i el Pic de l’Aneto

Amb les llegendes d’avui descobrim el Pirineu. El Pirineu Fantàstic i llegendari, que en temps immemorables va estar habitat en els seus cims per gegants, gegants com l’Aneto, el Puigmal o L’Home de la Neu.

Llegendes que fan referència als orígens dels seus cims, al clima pirinenc, i pretenen donar una explicació a tot plegat. Llegendes que vénen de molt antic i han estat transmeses de pares a fills.

Gaudiu-ne d’elles tot escoltant les següents històries:


 

La historia d’en Long Chi

La història d’en Long Chi

En el llunya regne de Kairel viu Long Chin, un ancià de fràgil cos i llarga barba blanca. El seus modals serens i la seva paraula sempre generosa i amable fan d’ell un home respectat en tota la comarca.

Les gents afirmen que Long Chin, en la seva joventut va ser iniciat en els misteris de l’antiga saviesa i en realitat tant el seus veïns com el seu únic fill que viu amb ell, admiren la seva gran lucidesa i templança.

 

La Formiga i la Cigala

Coneixeu una adaptació anònima de la Faula de la Formiga i la Cigala?

Hi havia una vegada una formigueta i una cigala que eren molt amigues.

Durant tot l’estiu i la tardor la formigueta va treballar sense parar, emmagatzemant menjar per a l’hivern. No va aprofitar el sol, ni la brisa suau del final de les tardes, ni les xerrades amb els amics prenent una copeta, després d’un dia de feina.

Mentrestant, la cigala només feia que cantar amb els amics per tots bars de la ciutat. No es va deixar perdre ni un minut tan sols. Va cantar durant tot l’estiu i tota la tardor, va ballar, va aprofitar el sol i va gaudir molt sense pensar ni preocupar-se del mal temps que havia d’arribar.

Passats uns dies va començar el fred de l’hivern. La formigueta, exhausta de tant treballar, es va ficar en el seu pobre cau que era ple fins al sostre de menjar.

Una tarda, algú va trucar a la porta cridant-la pel seu nom des de fora i quan va obrir la porta va tenir una gran sorpresa. Era la seva amiga la Cigala que anava dins d’un Audi i que portava un valuós abric i anava plena de joies.

La cigala li va dir:

Hola amiga, me’n vaig a passar l’hivern a París. Podries cuidar de casa meva?

La formiga li va respondre:

I tant amiga, sense problemes. Però què ha passat? On has aconseguit els diners per anar a París, per comprar aquest cotxe, aquest abric tan bonic i aquestes joies tan maques?

I la Cigala li va respondre:

Imagina’t que estava jo cantant en un bar la setmana passada, quan un productor de musicals se’m va acostar i em va dir que li agradava molt la meva veu. He signat un contracte per participar en un Show de Música a París.

– Per cert, necessites res de París? – va dir-li la Cigala.

Oh si, i tant, va dir la formigueta. Si et trobes a La Fontaine (autor de la faula original) engega’l a pastar fang de part meva!!!

El meu aprenentatge de la faula: Treballem, però gaudim de la vida, només en tenim una i és meravellosa. Si no trobes allò o aquells qui busques no et desanimis, potser no estàs buscant allò que de veritat desitges. Així que deixa’t anar i sigues feliç.

Paràbola de l’Àliga

Hi havia una vegada un home que, mentre caminava pel bosc es va trobar un aguilot. Se’l va emportar a casa seva i el va posar al seu corral, on aviat va aprendre a menjar el mateix menjar que els pollastres i a comportar-se com ells.

Un bon dia, un naturalista que passava per allà, li va preguntar a l’home per quina raó una àliga, la reina de les aus i els ocells, havia d’estar tancada al corral amb els pollastres.

– Com que li he donat el mateix menjar que als pollastres i l’he ensenyat com un d’ells, mai ha après a volar -respongué el senyor-. Es comporta com els pollastres i per tant no és una àliga.

– Però… -va insistir el naturalista- té el cor d’àliga i amb tota seguretat se la pot ensenyar a volar.

Després de molt discutir, els dos homes van convenir en esbrinar si era possible que l’àliga volés. El naturalista la va agafar i posar als seus braços i suaument li va dir:

– Tu pertanys al cel i no a la terra, obre les teves ales i vola.

Però l’àliga estava confusa, no sabia què era volar i quan va veure els pollastres menjar, va saltar i es va reunir de nou amb ells.

Sense desanimar-se, al dia següent, el naturalista va portar l’àliga a la teulada de la casa i la va animar tot dient-li:

– Ets una àliga, obre les teves ales i vola. Tu pertanys al cel i no a la terra.

Però l’àliga tenia molta por al món desconegut i va saltar novament a buscar menjar com els pollastres.

El tercer dia, el naturalista es va llevar de matinada, va treure l’àliga del corral i la va dur a la muntanya. Un cop allà, va alçar la reina de les aus i la va animar tot dient-li:

– Ets una àliga i pertanys tant al cel com a la terra. Ara, obres les ales i vola.

L’àliga va mirar al voltant, cap al corral i cap al cel. Però va seguir sense volar.

Llavors el naturalista la va aixecar cap al sol, l’àliga va començar a tremolar i va obrir lentament les ales i, finalment, amb un crit triomfant, va volar allunyant-se cap al cel.

És possible que l’àliga recordi encara els pollastres amb nostàlgia, fins i tot és possible que de tant en tant torni a visitar el corral.

Però, que ningú sàpiga, l’àliga no ha tornat mai a viure una vida de pollastre. Sempre va ser àliga, malgrat que fos domesticada com un pollastre.

Aquesta paràbola em fa pensar que potser els humans quan no érem humans érem àligues. Connectats a la saviesa d’allà on venim, vivint en comunió amb tots els altres éssers vius que hi havia al planeta i l’univers.

Quan vam començar a ser homes, potser ens vam desconnectar d’allò que érem i d’on veníem. Des de llavors potser vivim com pollastres sense saber que som àligues. I esperem que arribi algun naturalista, o milions d’ells, i ens diguin que hem de volar. Que estenguem les ales. Però les nostres pors ens fan seguir al corral.

Passi el que passi, no mirem enrere, mantinguem-nos ferms i anem sempre endavant. Som àligues i podem de volar.

El Gran Baobab

El Gran Baobab és un bonic conte que ens proposa Obrir el nostre Cor a la VIDA.

A mi em recorda grans reflexions com les següents:

No acumulis ressentiment, la vida és la més meravellosa experiència per gaudir. Si vols créixer, utilitza tots els sentits, perdona i oblida. El perdó t’allibera dels lligams que t’atrapen en el passat, fent emmalaltir la teva ànima i el teu cos i et fa volar en llibertat.

Malgrat que ens facin mal i se’ns trenqui alguna vegada, quan perdones reforces el pont pel qual algun dia hauràs de passar. Tots requerim alguna vegada del perdó i quan tens l’amor per perdonar, la màgia que aquest produeix et retorna milers de benediccions.

L’acte de perdonar, és ser gran espiritualment perquè t’allibera de la càrrega del ressentiment. L’absència del perdó talla les ales a la teva vida, li treu força a la teva ànima perquè aixequi el vol i neutralitza els dons que l’univers té per a tu: mentre no tinguis l’amor per a perdonar, l’odi li farà mal al teu esperit.

Quan tinguis la humilitat de declarar a l’univers que perdones, sentiràs una pau interior sorprenent, que et portarà a viure en harmonia amb l’univers.

Els temps difícils han ajudat a fer-me comprendre millor l’infinitament rica i meravellosa que és la vida i que moltes coses que ens preocupen no tenen la més mínima importància”.  Karen Blixen, escriptora danesa més coneguda pel seu pseudònim Isak Dinesen.

La casa dels 1000 Miralls

La casa dels 1000 Miralls:

Fa molt de temps, en un petit i llunyà poblet hi havia una casa abandonada. Cert dia, un gosset que buscava refugi del sol, va aconseguir entrar per un forat d’una de les portes de la casa.

El gosset va pujar lentament les escales de fusta i allà es va trobar una porta entre oberta i, molt a poc a poc, va entrar a l’habitació. Quan va ser a dins es va adonar, amb molta sorpresa, que hi havia 1000 gossets que l’observaven tan fixament com ell els observava.

El gosset va començar a moure la cua i a aixecar les orelles a poc a poc i els 1000 gossets van fer el mateix. Després va somriure i va bordar molt alegrement a un d’ells i el gosset es va quedar molt sorprès en veure que els 1000 gossets també li somreien i bordaven amb la mateixa alegria que ell.

Quan el gosset va sortir de l’habitació es va quedar pensant per ell mateix: “Quin lloc més agradable!! Hauré de venir més sovint a visitar aquesta habitació.”

Temps després, un altre gosset de carrer va entrar a la mateixa casa i es va trobar entrant en la mateixa habitació. Però, a diferencia del primer, quan aquest gosset va veure els altres 1000 gossets de l’habitació, es va sentir amenaçat i va tenir molta por d’allò que va veure en forma tan agressiva.

Poc després va començar a grunyir i va veure com els 1000 gossets li grunyien a ell. Va començar a bordar feroçment i va veure com els altres 1000 gossets també li bordaven a ell.

Quan aquest segon gosset va sortir de l’habitació i de la casa va penar: “Quin lloc més terrible aquest! Mai més tornaré a entrar en aquesta casa!”

A la porta de la casa hi havia un vell cartell que deia “Casa dels 1000 Miralls”.

Tots els rostres del món són miralls. Nosaltres decidim quin volem mostrar i quin portem dins. Les coses més boniques del món no es veuen ni es toquen, només se senten amb el cor. Abans de veure l’arc de sant Martí, ha de ploure. El cor alegre fa bonic el rostre, així que mira al mirall i decideix quin rostre li poses a la vida i al món.

Gaudiu-lo perquè és molt bonic i molt interessant per a reflexionar!