Paràbola de l’Àliga

Hi havia una vegada un home que, mentre caminava pel bosc es va trobar un aguilot. Se’l va emportar a casa seva i el va posar al seu corral, on aviat va aprendre a menjar el mateix menjar que els pollastres i a comportar-se com ells.

Un bon dia, un naturalista que passava per allà, li va preguntar a l’home per quina raó una àliga, la reina de les aus i els ocells, havia d’estar tancada al corral amb els pollastres.

– Com que li he donat el mateix menjar que als pollastres i l’he ensenyat com un d’ells, mai ha après a volar -respongué el senyor-. Es comporta com els pollastres i per tant no és una àliga.

– Però… -va insistir el naturalista- té el cor d’àliga i amb tota seguretat se la pot ensenyar a volar.

Després de molt discutir, els dos homes van convenir en esbrinar si era possible que l’àliga volés. El naturalista la va agafar i posar als seus braços i suaument li va dir:

– Tu pertanys al cel i no a la terra, obre les teves ales i vola.

Però l’àliga estava confusa, no sabia què era volar i quan va veure els pollastres menjar, va saltar i es va reunir de nou amb ells.

Sense desanimar-se, al dia següent, el naturalista va portar l’àliga a la teulada de la casa i la va animar tot dient-li:

– Ets una àliga, obre les teves ales i vola. Tu pertanys al cel i no a la terra.

Però l’àliga tenia molta por al món desconegut i va saltar novament a buscar menjar com els pollastres.

El tercer dia, el naturalista es va llevar de matinada, va treure l’àliga del corral i la va dur a la muntanya. Un cop allà, va alçar la reina de les aus i la va animar tot dient-li:

– Ets una àliga i pertanys tant al cel com a la terra. Ara, obres les ales i vola.

L’àliga va mirar al voltant, cap al corral i cap al cel. Però va seguir sense volar.

Llavors el naturalista la va aixecar cap al sol, l’àliga va començar a tremolar i va obrir lentament les ales i, finalment, amb un crit triomfant, va volar allunyant-se cap al cel.

És possible que l’àliga recordi encara els pollastres amb nostàlgia, fins i tot és possible que de tant en tant torni a visitar el corral.

Però, que ningú sàpiga, l’àliga no ha tornat mai a viure una vida de pollastre. Sempre va ser àliga, malgrat que fos domesticada com un pollastre.

Aquesta paràbola em fa pensar que potser els humans quan no érem humans érem àligues. Connectats a la saviesa d’allà on venim, vivint en comunió amb tots els altres éssers vius que hi havia al planeta i l’univers.

Quan vam començar a ser homes, potser ens vam desconnectar d’allò que érem i d’on veníem. Des de llavors potser vivim com pollastres sense saber que som àligues. I esperem que arribi algun naturalista, o milions d’ells, i ens diguin que hem de volar. Que estenguem les ales. Però les nostres pors ens fan seguir al corral.

Passi el que passi, no mirem enrere, mantinguem-nos ferms i anem sempre endavant. Som àligues i podem de volar.

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *